Font original La Directa
Àustria
L’herència no pesa
El Partit Liberal d’Àustria (FPÖ), que lidera Heinz-Christian Strache, és la tercera força del país, molt prop del conservador i democratacristià Partit Popular (ÖVP), que governa en coalició amb el socialdemòcrata (SPÖ) de l’actual canceller Werner Faymann. Fundat el 1956, l’FPÖ va aglutinar els vells nazis austríacs, els sectors nacionalistes germànics que advocaven per la unió entre Àustria i Alemanya i joves nacional-liberals austrofeixistes. El seu primer líder va ser Anton Reinthaller, un antic comandant de les SS i diputat al Reichstag de Berlín pel partit nazi fins al final de la guerra. El 1983, l’FPÖ es va convertir en el soci menor de govern de l’SPÖ i va esdevenir el primer partit ultradretà europeu que va accedir a un govern triat per sufragi universal. Amb Jörg Haider com a líder, l’FPÖ va entrar al govern de l’ÖVP l’any 2000 i va començar a propagar un missatge contra la immigració i d’enaltiment del sentiment patriòtic a tort i a dret. Segons Andreas Peham, investigador del Centre de Documentació de la Resistència Austríaca (DÖW), l’FPÖ de Strache no és més que “una rèplica de l’FPÖ de Haider, tant en l’àmbit propagandístic com pel que fa al programa”. Entre el 1985 i el 1992, Strache va participar en els camps d’entrenament militar organitzats pel grup neonazi Lleialtat Popular de l’Oposició Extraparlamentària (VAPO) a la població de Sankt Veit an der Glan, vestit amb uniforme militar i al costat de diversos membres del partit neonazi alemany NPD. El 1990, a Passau, després d’assistir a un míting neonazi, la policia alemanya li va requisar un revòlver. Strache ha aconseguit relativitzar el seu passat neonazi i amagar les relacions indirectes i íntimes amb l’NPD alemany que mantenen moltes persones de l’FPÖ.
Alemanya
Darrere de Lucke
El partit populista de dretes Alternativa per Alemanya (AfD) és un partit fundat el 2013 amb la intenció de recollir el vot euroescèptic d’Alemanya. És la reacció conservadora al rescat dels estats a l’Europa del sud i dels bancs privats amb diner públic. El partit té objectius molt clars: treure el país de l’euro, tornar més competències de Brussel·les a Berlín i introduir referèndums populars a l’estil suís. AfD és el gran representant de les noves formes de xenofòbia i xovinisme: s’ha mostrat favorable a endurir les condicions per sol·licitar asil a Alemanya i és contrari al matrimoni homosexual i a la construcció de mesquites. El seu líder, Bernd Lucke, ha arribat a titllar la ciutadania de Grècia, Xipre, Itàlia i l’Estat espanyol de gandula i mans foradades i diverses integrants del partit han demanat la il·legalització dels col·lectius antifeixistes i de totes les formacions d’esquerres extraparlamentàries. Gran part de les simpatitzants d’AfD provenen de la CDU i del partit liberal FDP, però també d’altres formacions islamòfobes com Die Freiheit. Sören Oltersdorf, membre d’AfD per Dresden, va participar, el març de 2014, en el servei d’orde d’un acte organitzat per les joventuts del partit neonazi NPD a Kirchheim. Arran de la polèmica causada després de la filtració, Oltersdorf va acabar dimitint dels seus càrrecs al partit. L’acte en què va participar va ser un congrés europeu que va aplegar el líder del Partit Nacional Britànic (BNP) Nick Griffin, un alt representant de la italiana Casa Pound anomenat Fabio Di Martino, el cap de les joventuts del partit neonazi txec DSSS Erik Lamprecht i el membre del Partit dels Suecs (SvP) Dan Eriksson. Alba Daurada i el grup neonazi ucraïnès Sector Dret, responsable del recent pogrom a Odessa, van ser convidats a participar-hi, però la delegació ucraïnesa no va obtenir el visat per poder viatjar i la grega va cancel·lar la seva participació. La concurrència ultradretana és un tret que AfD, malgrat que ho intenti, no pot tapar.
Països Baixos
El príncep Wilders
La història del Partit per la Llibertat (PVV) comença amb la sortida de Geert Wilders del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD) el 2004, després de negar-se a acceptar la postura positiva del VVD, de caire liberal, a la possible adhesió de Turquia a la Unió Europea. Els èxits del PVV s’han de considerar en un context més ampli que el de les actituds negatives cap a l’islam i la comunitat musulmana i marroquina, tot i que Wilders s’ha fet famós internacionalment per les seves actituds islamòfobes. “Gran part dels seguidors del PVV donen suport a Wilders i el voten per la seva postura contra les mesures d’austeritat, contra la UE i contra l’establishment i no a causa del seu punt de vista sobre l’islam”, afirma Ineke van der Valk, investigadora de la Universitat d’Amsterdam. “El discurs de no pagar el deute dels altres és tan fort com la islamofòbia”. Diferents enquestes indiquen que, actualment, el PVV és el partit que té més suport als Països Baixos. El partit neonazi Unió del Poble Neerlandès (NVU) i el Partit Polític Reformat (SGP) –una formació ultracalvinista, patriarcal i islamòfoba amb representació parlamentària– fa anys que viuen eclipsats pel PVV, que coopta les seves simpatitzants. Wilders té molta cura que no se l’associï amb grups com l’NVU. No obstant això, durant un judici en contra seu el 2011, va rebre la solidaritat de l’NVU, i diversos membres d’aquest partit i de la xarxa neonazi Blood & Honour han fet acte de presència en algunes convocatòries del PVV onejant la bandera del príncep, una bandera de tres franges (taronja, blanca i blau clar) associada al príncep Guillem d’Orange, que va ser usada als Països Baixos durant el Tercer Reich, a la Sud-àfrica de l’apartheid i pels grups neonazis de Flandes.
Bèlgica
Interès Flamenc
El Vlaams Belang (VB) és un partit polític belga fundat el 2004, hereu del Vlaams Blok, una formació creada el 1978 i condemnada i prohibida per promoure el racisme, la xenofòbia i l’homofòbia. El VB es defineix com a republicà, independentista flamenc i de dretes. Té el seu bastió principal a Anvers. En les últimes eleccions al Parlament federal, el VB va aconseguir el 7,76% dels sufragis, més de mig milió de vots i 12 dels 150 escons del Parlament. El seu líder és Gerolf Annemans i és la segona força política al Parlament flamenc.
Regne Unit
L’hora de Farage
El Regne Unit encara les eleccions europees com un referèndum avançat sobre la seva pertinença a la UE. El Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), formació euroescèptica dirigida per Nigel Farage, acapara totes les mirades i podria ser el gran guanyador dels comicis. El Regne Unit té una llarga història de feixisme, ultranacionalisme britànic i violència al carrer protagonitzada per caps rapats del Front Nacional i del British National Party (BNP) i hooligans islamòfobs de la Lliga de Defensa Anglesa. Les eleccions actuals poden suposar la consolidació de l’UKIP i Farage –eurodiputat– en espais electorals ocupats pel BNP i pel partit liberal-demòcrata de Nick Clegg, així com l’ensorrament del BNP i el seu líder, Nick Griffin, també eurodiputat. “L’UKIP, a diferència del BNP, no és feixista”, sosté Hazel Nolan, de l’organització antifeixista Hope not Hate. “No tenen una analogia racial de la política, però són molt xenòfobs i atien la por perquè la gent els voti. El perill que suposa és més gran perquè la seva aposta de tractar la immigració en negatiu està arrossegant especialment el partit conservador de David Cameron i, en menor mesura, el laborista i el liberal-demòcrata cap a la dreta i el terreny de l’UKIP”. Per Nolan, “el perill principal és la culturització del racisme i no tant la violència feixista de carrer, cada vegada més puntual”.
França
Desdemonitzant Le Pen
A l’Estat francès, amb el partit socialdemòcrata en caiguda i la dreta de Jean-François Copé en auge, el Front Nacional (FN) de Marine Le Pen, un partit hereu de la França de Vichy i de la gent partidària de mantenir Algèria dins de França, ha consolidat l’estratègia de desdemonització de la formació. Le Pen ataca la immigració, les “elits corruptes” i la UE; dóna acollida a la classe treballadora; inflama la identitat nacional i el xovinisme; pica l’ullet a Rússia i al Bloc Identitari de Fabrice Robert, i utilitza caps rapats de les Joventuts Nacionalistes Revolucionàries (JNR) –grup al qual pertanyia l’assassí de l’antifeixista Clément Méric– per al servei d’ordre del seus mítings. El Front Nacional ja s’ha convertit en el partit ultradretà més gran d’Europa.
Itàlia
Feixisme a la italiana
La Lliga Nord és el principal representant institucional del racisme a Itàlia. El partit que propugna la independència de la zona anomenada Padània ha estat soci de govern de Silvio Berlusconi i condemnat per corrupció. Berlusconi compatibilitza la pena a treballs socials amb les càrregues contra Alemanya als mítings. Els seus discursos podrien ser els del Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo o de la neofeixista Casa Pound.
Escandinàvia
Bull la xenofòbia
A Dinamarca, el Partit Popular Danès (DF) de Kristian Thulesen Dahl “ha aconseguit que es legisli la islamofòbia”, sosté el reporter Tobias Alm. Tant dins les coalicions de govern com a l’oposició, ha estat capaç d’esmenar la llei d’estrangeria diverses vegades i convertir el país en el més restrictiu de la UE. A Finlàndia, el Partit dels Finlandesos (PS) –abans anomenat Finlandesos Autèntics– és la tercera força del país i “inclou candidats xenòfobs i feixistes com Jussi Halla-aho o Juho Eerola”, sosté Jemima Repo, investigadora postdoctoral a la Universitat d’Hèlsinki. Per Repo, “el PS atia els ressentiments racistes cap a les societats del sud d’Europa i influencia tots els partits del país”. L’altre test serà a Suècia, que viu un dels pitjors rebrots d’activitat neonazi violenta als carrers, de la mà del partit populista Demòcrates Suecs (SD) –d’origen nazi i consolidat al Parlament– i, especialment, del Partit dels Suecs (SvP): manifestacions, viatges a Ucraïna per donar suport als partits feixistes i l’apunyalament de l’activista LGTB+ Showan Shattak, que va estar sis setmanes en coma.
Europa de l’Est
L’ós rus
El conflicte armat a Ucraïna ha fet revifar el ressentiment antirús a l’Europa de l’Est i molts partits ja fan campanya comparant el Govern de Putin amb la Unió Soviètica. Els països Bàltics –on hi ha minories russòfones molt importants– i Polònia “temen per la seva integritat territorial” i ja són una destinació de les tropes de l’OTAN. Mentrestant, l’oposició polonesa de Jarosław Kaczynski abraça el nacionalcatolicisme i el protofeixisme d’entreguerres.
0 comentaris