La Confederació Nacional del Treball crida a l’abstenció activa el 22 de Maig
Mai abans des de la història d’aquesta mal anomenada democràcia, la classe política
s’havia enfrontat a uns/es ciutadans/es i treballadors/es (anomenats electorat) tant poc identificats/ades amb els seus programes polítics i fins i tot totalment aliens a les seves promeses i mentides.
En les Eleccions Generals de març de 2008 l’abstenció va ser d’un 26,15% i pel 22 de maig es preveuen resultats similars o majors, una bona radiografia de la situació, a la qual cal afegir que les últimes enquestes del CIS, des de gener de 2011, ens presenten a la classe política i els polítics com la tercera preocupació dels/es ciutadans/es, després de l’atur i la crisi econòmica.
Actualment hem de pagar amb els diners dels nostres impostos a més de 78.000 càrrecs polítics (senadors, diputats, alcaldes, parlamentaris autonòmics i de la Unió Europea…) que ens costen al voltant de 720 milions d’euros i el que és més indignant encara, els partits polítics tenen un deute amb la Banca que ascendeix a 150 milions d’euros, el mateix sistema financer que només en 2010 va executar més de 100.000 embargaments a treballadors/as que no poden fer front a les hipoteques i han perdut el seu habitatge.
Per cada vot i cada ciutadà/a amb dret a vot, més el percentatge en els resultats electorals, els partits polítics cobraran entre 0,74€ i 1,31€ per habitant, depenent la comuniqueu autònoma. I les xifres podríem seguir augmentant-les, si tinguéssim en compte els sous de tots/es els/les regidors, els càrrecs de confiança i tota l’elit del cos assessor dels governs autonòmics i central.
Entorn de 1.000 polítics imputats, dels quals 80 es presenten com a candidats en les llistes dels seus respectius partits a aquestes eleccions del 22 de maig i casos com el *Gürtel, *Brugal i *Malaya semblen no ser suficient motiu per no integrar les llistes. Tràfic d’influències, suborns, especulació urbanística, prevaricació són paraules que ja no pertanyen a l’imaginari col·lectiu, sinó sinònims directes de la classe política.
Amb tot això, no ha de ser fàcil fer un acte de fe i acudir a les urnes ja que són suficients motius per no participar d’aquest anomenat exercici democràtic al que ens recorden hem d’acudir. Votar cada quatre anys és un acte d’irresponsabilitat col·lectiva, votar no és participar ni decidir.
El sistema polític, el parlamentarisme no deixa de ser un règim al que podem denominar com a dictadura constitucional, perquè al cap i a la fi aquests/es suposats/ades candidats/es que ens volen representar no són més que els portaveus públics de l’Estat. I l’Estat no s’articula per mitjà dels partits polítics i la seva representació en la Càmera de torn, sinó per una elit composta per alts funcionaris integrants de diferents cossos tècnics de l’Estat, assessors de les multinacionals i grans empreses d’aquest país, la banca i també l’elit que dirigeix l’exèrcit. Aquí estan els qui realment prenen les decisions que marquen i condicionen la nostra vida i el nostre futur. El Parlament és només un efecte òptic que ens produeix la sensació de ser l’espai on es prenen les decisions i legitima així, la sensació de representació.
ARTICULEM L’ ABSTENCCIÓN CAP A lA PRESA DE CONSCIÈNCIA I DE DECISIÓ
El gran problema que tenim els/les treballadors/es entre molts altres, és que no afegim elements alternatius al sistema en el qual ja no creiem i per això, encara que no anem a votar-los i cada vegada siguem més els centenars de milers que practiquem l’ abstenció, de res serveix si no transformem la nostra indiferència i rebuig a la classe política i al poder en estratègies constructives per resoldre els problemes.
Totes les persones tenim la capacitat d’actuar per nosaltres mateixes: si som capaços de sostenir amb la nostra força de treball i la nostra obediència un sistema en el qual sempre som nosaltres.
0 comentaris