Unides en acció, prenem les carrers per reivindicar que volem igualtat real ara. L’experiència ens ensenya que juntes podem. N’aprenem en les vagues laborals, les protestes i en cada victòria sindical. El capitalisme ens vol aïllades, silenciades i obedients, per això, la unió ha de cobrir el pla privat tant com el públic: en les cures i en el treball remunerat. Exigim el reconeixement exprés dels drets de les dones, en igualtat de condicions, ja sigui en el món laboral com en tots els àmbits de la vida.
Les dones obreres, les que no heretem i hem de lluitar per garantir la nostra supervivència i la del nostre entorn, ens enfrontem quotidianament al treball precari i empobrit, a més de patir la cosificació i alienació en els nostres llocs de treball. Això només empitjora si naixem al Sud Global i migrem al Nord en busca d’alternatives. Un dels màxims exponents d’aquesta perversió la trobem en les condicions del treball domèstic, on s’oculten situacions d’autèntica esclavitud, reflex del sistema masclista, racista i classista que el sosté i que manté a aquestes treballadores fora del marc estatutari general.
A les obreres, i més si som migrants, se’ns converteix en objectes o se’ns invisibilitza amb la finalitat d’esprémer-nos fins a les últimes conseqüències. Sent la frontera de classe un límit que condiciona la vida de totes les dones obreres; i si ets migrant aquesta frontera és encara més dura, més alta i més violenta.
I si el nostre cos es rebel·la i la nostra salut física i mental es ressent davant tanta injustícia, se’ns medicalitza, obviant les causes que determinen la malaltia. El nostre ésser es trenca sota l’opressió de classe, sota el racisme i el masclisme que suportem, però s’individualitza la nostra problemàtica i se’ns estigmatitza com a boges, com a fràgils…
Que no passi ni un dia sense reivindicar la nostra aliança amb les dones de diferents orígens, expressant la nostra consciència subversiva davant les diferents desigualtats que pateixen pel simple fet que, en aquest petit món, existeixen fronteres que traspassar en busca d’una vida digna.
La situació de les dones migrants treballadores és una de les pitjors que s’experimenten a la classe obrera: violència extrema als seus periples, explotació econòmica i sexual, en molts casos. Un cop aconsegueixen accedir al món laboral, superant totes les barreres, tornen a ser discriminades en les seves reivindicacions, assumint les feines pitjors perquè la patronal abusa d’aquesta situació ja que és més fàcil explotar una dona migrada que una local.
En aquest sentit, estenem la mà a les companyes que des d’associacions pròpies lluiten pels seus drets i que poques vegades se senten còmodes als sindicats, perquè la victòria excepcional amb la firma del 189 de l’OIT, va ser només un pas incomplet que les segueix deixant fora de l’Estatut dels Treballadors, com si fossin treballadores de segona i la lluita ha de seguir. El tan gran percentatge de dones migrades en aquest sector revela la urgència de la lluita, ja que el seu aïllament, la seva precarietat i moltes vegades el règim d’interinitat deixen aquestes dones a la mercè no només de l’explotació laboral, sinó també de l’assetjament sexual .
I no queda aquí, la Llei d’Estrangeria va afavorir la creació de CIEs (Centres d’Internament d’Estrangers), autèntiques presons racistes, en què es porta a un altre nivell la prèvia limitació de drets humans, arrabassant-los fins a la consciència de ser éssers humans i iguals en drets i davant de la llei. Privades de llibertat, són obligades a realitzar activitats determinades per rols de gènere, pateixen un increment de la medicalització, de l’explotació laboral i del risc d’assetjament sexual estant preses. Les migrants estan insegures als CIEs, privades de llibertat, sense rebre la protecció que necessiten, tant elles, com els seus fills/es, en molts casos, arrabassats/des. Aquestes dones treballadores han d’assumir així la violència institucional que, mitjançant una simple irregularitat administrativa, els aboca a aquestes presons selectives.
El sistema penitenciari invisibilitza les dones, ens fa més vulnerables davant de les condemnes i ens estigmatitza a nivell social de manera més cruel que als homes. La pràctica del sindicalisme combatiu i solidari de les nostres companyes de CNT Xixón les enfronta a penes de tres anys i mig de presó i una indemnització de 150.428 euros per un conflicte marcat principalment pel gènere. Perquè fer sindicalisme no és delicte, ni tampoc el suport a les dones treballadores que pateixen assetjament laboral, tornem a cridar alt i clar ABSOLUCIÓ PER A LES COMPANYES DEL CAS ‘LA SUIZA’.
Denunciem que hi ha molts sectors i llocs de treball on només es contracten dones, i ho fan com a reclam per vendre més: se’ns imposa com anar maquillades o vestides per desenvolupar certes professions. Les hostesses, cambreres de pis, terapeutes de spa,…lliurem una batalla per ser tractades amb igualtat: com a treballadores i no com un objecte de venda. Les companyes no hem de transigir amb aquestes exigències per part de les empreses, ni permetre que aquest problema quedi camuflat dins els engranatges de la patronal, destapant aquest assetjament silenciós.
Conscients que la violència contra la dona treballadora és transversal i heretada d’un sistema caduc heteropatriarcal, no ens podem oblidar de la situació de repressió i abusos que patim les companyes trans. La violència del patriarcat ja és visible a la infància, on la divisió binària deixa enrere totes aquelles persones que no se senten identificades amb el seu gènere. Si per a totes les treballadores s’aplica una repressió paternalista social i estatal, per a les dones trans es concreta en pura vexació.
Aquelles persones que decideixen transicionar passen per un calvari que comença amb la catalogació com a “disfòria de gènere”. Un cop transicionades, si és que decidim fer-ho; rebem una estigmatització conduent a la precarietat laboral trufada d’excuses com la de no saber com bregar administrativament amb la nostra situació d’identitat legal.
Per a les companyes que exerceixen prostitució, el risc de patir tracte cruel i denigrant, no només part de “clients”, sinó de les pròpies “forces de seguretat”, tradueix la consideració de mer cos contra el qual atemptar impunement, ja que ni tan sols hi ha dades oficials actualitzades.
Mentre els mitjans cultes bavegen amb les accions “filantròpiques” de la família Ortega, Inditex -que registra beneficis rècord aquest any de 8.000 milions, un 41% més que l’anterior- no troba xavalla per pagar decentment les seves “nenes”, com anomena la pròpia empresa a les treballadores de botiga. Amb el que ingressen els principals accionistes en un dia, tindrien per pagar la pujada dels seus 165.000 treballadors i treballadores globals. A les vagues i protestes demanen una pujada de 500 euros al mes, que només significarien 250 milions anuals a l’empresa, encara que s’apliqués a les 46.000 empleades a Espanya. En lloc d’això, l’empresari “model” no reparteix dividends amb les treballadores que generen aquesta riquesa. A les companyes dependentes, a les quals el salari els permet malviure 15 dies, se’ls neguen també les ajudes que rep la resta de la plantilla. La brutal bretxa salarial a Inditex, emblemàtica dels sectors feminitzats, a més incompleix l’equiparació salarial a la mateixa categoria fora de A Coruña, on van guanyar el conflicte.
Tenint el govern més progressista de la història:
- Una de cada dues dones treballadores al nostre país cobrem només el salari mínim.
- Se’ns treu el dret a una pensió pública mitjançant una combinació de Llei Escrivá amb pseudonegociació col·lectiva.
- Se’ns treu diners de la nostra pujada per conveni per a plans privats de pensions.
- No se’ns garanteix el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs al nostre centre públic de referència.
- Mentre creixen els beneficis de les empreses i els seus dividends, els salaris de les treballadores retrocedeixen.
- Cada cop hem de dedicar més part del nostre sou a farmàcia, sanitat, habitatge, educació, aliments i energia.
- Quan es vulnera el nostre dret a la llibertat sindical i a la defensa davant de l’assetjament, el poder executiu mira cap a una altra banda i el judicial ens castiga
Davant les seves violències, Unió i Acció.
Organitza’t a CNT, feminisme de classe i combatiu.
