Clica aquí per llegir el diari online.

Editorial:

Cuéntame cómo pasó

Per aquells que no l’hagin vist mai, el títol fa referència a una sèrie de televisió que narra la vida d’una família a l’Espanya dels anys 60, 70 i 80 a raó d’un any natural per temporada. Part del seu èxit es deu al fet que els que ara tenen 40 o més es veuen sovint reflectits en algun dels personatges que apareixen a la sèrie, sempre des de la nostàlgia i la condescendència de la realitat present, millor que l’ahir que reflecteix la ficció.

Doncs vet aquí que potser els guionistes de la sèrie tenen material suficient en l’actualitat per continuar amb els mateixos arguments, quaranta anys més tard. I és que aquesta veritable revolta de dretes que estem patint particularment la classe obrera dels països més pobres del sud d’Europa no pretén altra cosa que tornar-nos, d’un cop de peu, a la realitat dels anys 80

Veiem amb detall els canvis que s’estan produint i les conseqüències que tindran. El primer que vol el partit al govern es retornar més del 50% de la població a un estat de minoria d’edat. Sí amics, estic parlant de les dones. Amb reformes com la de l’avortament, o les darreres reformes laborals pretenen acabar amb el problema de l’atur. I com fer-ho, a més de canviar de forma grollera la forma en la que es computen les persones que no treballen? Doncs bé, fent que només els homes treballin. Però en un món que funciona no al voltant de la producció (recordem capçaleres del moviment obrer com El Productor?), sinó entorn al consum, quines conseqüències tindrà deixar la meitat de la població sense ingressos propis? De fet, és aquest un dels problemes que els partidaris de l’austericidi han detectat: ens hem passat.

I què passa amb els dos grans pilars de l’estat del migestar, com són la sanitat i l’educació? Doncs en el cas de la sanitat, com a conseqüència de la persistent crisi (com si d’una inexorable catàstrofe natural es tractés), ja sabem el que passa: el sistema no és sostenible i s’ha de desballestar. I tenen raó els poderosos i els mitjans de comunicació que s’encarreguen de repetir aquesta idea fins a l’extenuació: no hi ha prou diners per a una sanitat universal i per mantenir el tren de vida de duquesses d’Alba, Pujols, Botins i la resta de poderosos. I diem universal perquè una sanitat que, o bé denega l’atenció primària a aquells que no tenen feina coneguda, o que s’ha de pagar per ús a uns preus inassolibles per als més pobres senzillament no és universal, no arriba a tothom. Al cap i a la fi, els fills dels poderosos seran atesos en habitacions individuals, donaran a llum en hospitals conveniats amb les mútues que ells sí podran pagar.

I en quant a l’educació és encara més fàcil de veure, més immediat, més descarat. Tens 8000€? No? Llavors el teu fill no pot anar a la universitat. Sota la pluja de retallades i agressions a la classe obrera potser això ha passat més desapercebut, però no per això és innocu. És escandalós l’increment del preu de les taxes universitàries, i petits detalls sense importància com que amb Bolonya es facin més classes a les tardes o que s’endureixin els criteris acadèmics per tal d’accedir a una beca pública. El resultat és que només el fill del ric podrà anar a la universitat. I ningú se n’ha d’estranyar. La generalització de l’educació al cap i a la fi es va donar en un moment històric on els poderosos necessitaven mà d’obra qualificada per construir màquines, infraestructures, etc. Ara, aquests mateixos obrers qualificats han construir les màquines que fan que senzillament sobrin treballadors, que es pugui produir amb la quantitat mínima de sous. L’únic problema que es trobaran és el que ja s’ha esmentat: qui consumirà doncs els productes i serveis?

I anticipant-se a la previsible resposta obrera, es guanya temps i es va ordint tot un entramat legal de mesures que posin al marge de la llei la protesta, la peça més destacada del qual és la llei mordassa. Amb jocs de mans propis del millor triler de Les Rambles es passen delictes a faltes administratives, amb l’argument que es redueix la pressió repressiva, però obviant la disminució de garanties processals que porta de la mà. A més, es fa un catàleg grotesc de totes aquelles formes de protesta recent i es tipifiquen una a una, per tal que absolutament tota forma de protesta sigui potencialment una falta o un delicte.

Així doncs, no perdem temps en fer front a aquesta agressió. Està a les nostres mans que la sèrie tingui o no un final feliç. I és que la generació que vingui voldrà que els hi expliquem com és que va passar el que va passar. I ens serà difícil argumentar com és possible que ara que hi ha mitjans humans i materials per eradicar la fam, o pandèmies com les produïdes pel virus d’Ebola, no es faci només per l’avarícia d’uns pocs i la covardia de molts.

 

Sindical:

– S’aconsegueix la readmissió del company acomiadat a Aldees Infantils.

– Últimes mobilitzacions a l’empresa WFS.

– La lluita dóna els seus fruits a Reigmat Flors.

– Treballes en un burger king? Afilia’t a la CNT.

Antirepressiu:

– La llei mordassa, nous passos cap a la burrorepressió.

Gentrificació:

-El veïnat del poble sec, planta cara al Pla Paral.lel.

ICEA:

El TTIP, por qué debe importarme?

Internacional:

– Gaza, el último asalto.

Cultura:

– En que consiste la revista Viscera?

Crònica d’un conflicte:

Vas a Can Vies i canvies. Can Vies ha estat, és i serà un espai alliberat.

Memòria Històrica:

– La verdadera literatura popular.

Un cafè amb…

– Jose, encausat per lluitar contra el Pla Caufec.