mateo-morralEl pròxim dimecres 16 de juliol a les 19h al Casal Pere IV, realitzarem una xerrada sobre l’anarquista i neomalthusià sabadellenc Mateo Morral, a càrrec de l’historiador, també sabadellenc, Eduard Masjuan. Masjuan és doctor en història econòmica, ha publicat diverses obres sobre el naturisme, el neomalthusianisme, l’obrerisme i l’anarquisme a l’estat espanyol, a més de col·laboracions i articles en diverses publicacions d’investigació històrica.

Algunes de les seves obres són les següents:

  • Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906, Barcelona: Icaria editorial, 2009.
  • “Élisée Reclus (1830-1905) i la nova cultura de la naturalesa en els medis obrers de 1900-1936″, in Ciència i compromís social. Élisée Reclus (1830-1905) i la geografia de la llibertat, Barcelona: Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya, s2007.
  • Medis obrers i innovació cultural a Sabadell, (1900-1939), Bellaterra: Servei de Publicacions de la UAB, 2006.
  • La Ecología humana en el anarquismo ibérico. Urbanismo orgánico u ecológico, neomalthusianismo y naturismo social, Barcelona: Icaria editorial, 2000.
  • “El urbanismo ecológico de Patrick Geddes y Cebrià de Montoliu”, in Arturo Soria y el urbanismo europeo de su tiempo, 1894-1994, Madrid: Fundación Cultural del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid, 1996, pp. 51-65.

Qui era Mateo Morral?

Sabadell (Barcelona), 1879 / San Fernando de Henares (Madrid), 2-6-1906. Fill d’un industrial tèxtil de sabadell, ciutat coneguda a l’època com el Manchester espanyol, per la seva gran producció tèxtil, amb greus desigualtats socials (el 75% del sous anava destinat a l’alimentació, els nens i nenes començaven a treballar als 7 o 8 anys, el 1881 casi el 64% de la població masculina era analfabeta, i l’analfabetisme femení arribava al 85%) i dominada per la reacció encapçalada pel catòlic i integrista Fèlix Sardà i Salvany, fundador de l’acadèmia catòlica, i pel dirigent patronal Sallarès i Pla. La família de Mateo Morral, va tractar d’educar-lo pensant en el seu futur d’important industrial: als quinze anys l’envien a treballar a diverses cases comercials de Barcelona, la seva mare el rebutja des de petit, segons Rosell i per la pròpia trajectòria de Morral, aquest rebuig seria a causa de que la seva mare creia que la dida li havia canviat el fill. Només una mare plena de prejudicis integristes catòlics i profundament ignorant com era el cas, podia sotmetre el seu propi fill en la més absoluta marginació i menyspreu. Martín Morral, el pare, en canvi, tenia un talant liberal i humà, militava a la Unió Republicana i des de 1884 havia assistit a alguns actes socials dels republicans i presidia alguns mítings anarquistes; el pare era l’encarregat de l’educació dels fills barons, a qui confia a una escola neutra en religió.

Mateo, al complir tretze anys, es apartat de la família i traslladat a residir a França, més endavant es trasllada a Alemanya, aprèn i idiomes i s’especialitza en assumptes tèxtils. És sobretot a l’estranger on adquireix una cultura anarquista, s’entusiasma amb les idees de Nietzsche i amb el neomalthusianisme defensat a Alemanya per Max Hausmeister. Al 1899 amb vint anys retorna a Sabadell, ja impregnat de les idees anarquistes, el que li comporta molts problemes familiars, el principi dirigeix la fàbrica familiar amb eficàcia, dóna xerrades als obrers sobre organització i vaga, participa en  els intents de vaga fallits de 1901 i 1902, fins i tot va participar en projectes de comunes a Sabadell i Califòrnia amb Albà Rosell. Fou un dels principals promotors del neomalthusianisme -teoria de la procreació conscient i voluntària- entre les dones treballadores, de fet, va ser el corresponsal del periòdic de la Lliga Internacional (neomalthusiana), Régénération, finalment acaba abandonant la casa paterna al 1905. Des de 1903 està relacionat amb Ferrer i Guàrdia i un cop abandona la llar familiar, es posa a treballar a l’Escola Moderna, on s’encarregarà de la biblioteca i la llibreria. Tradueix amb Anselmo Lorenzo el fulletó neomalthusià de Paul Robin Generación voluntaria, que difon entre els obrers, anarquista actiu durant tota la seva curta vida, finança el perdiòdic de la Federació Obrera de Sabadell, El Trabajo. Fou amic de Vallina i Rosell, admirador d’Ibsen, va tenir un romanç amb la nihilista russa, Nora Falk, també es diu que la muller de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, es va enamorar d’ell sense èxit.

El maig de 1906 viatja a Madrid i el dia 31 quan el rei Alfons XIII surt de l’església de San Jerónimo el Real, on ha tingut lloc la boda amb Victoria Eugenia, per retornar al Palau Reial, llança una bomba camuflada en un ram de flors des de un quart pis sobre el carruatge reial, el resultat fou de 24 persones mortes i 100 de ferides, ja que la el ram de flors toca la catenària del tramvía i es desvia la seva trajectòria cap a la multitud. Un cop comès l’atemptat, demana ajuda al periodista republicà José Nakens per amagar-se, també l’ajudarà a escapar l’ex-tinent republicà Mata, aconseguirà sortir de la capital, fins que un guàrdia jurat sospita d’ell a San Fernando, moment en què es suicidia després de matar el guàrdia. S’assegura també que Morral va participar en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 1905, i que va pertànyer a una facció violenta del moviment anarquista. Sigui com sigui, sembla absurd atribuir l’atemptat de 1906 a un fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad Santillán, durant un temps va pertànyer a la legió estrangera francesa a Algèria. L’atemptat de Morral va tenir greus conseqüències sobre el moviment llibertari i lliurepensador: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va iniciar un escandalós procés que va acabar amb la persecució, empresonament i mort de nombrosos militans llibertaris, republicans federals i esquerranistes, el tancament de l’Escola Moderna i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia tres anys després, acusat de ser també l’instigador de la Setmana Tràgica. El que mai ha quedat clar, és què va empènyer a Mateo Morral a tirar la bomba ell sol, o si va rebre ajuda. Rosell mostra un Morral nihilista justicier:

En lucha contra el error, los prejuicios y los asesinatos de los que estimaba hermanos en infortunio, los mártires de Alcalá del Valle, Rio Tinto, de Jerez, de Montjuïc y de todas las explotaciones, de lo que él, hijo de burgués él mismo, se sentía víctima también.

Els esforços de Morral per organitzar els obrers sindicalment difícilment lligarien amb el nihilisme teòric d’un Morral que intenta executar el rei per determinació personal, sense haver-ho tractat col·lectivament en un comitè o organització política o sindical. Tampoc sembla provable una doble participació a l’atemptat com afirma la memòria de Pedro Vallina, o com diu Rosell que Nora Falk l’acompanyava a Madrid, no hi ha cap notícia al respecte que avali aquesta hipòtesi.

En una entrevista al Diari de Sabadell, del dia 9 de desembre de 1997, Facundo Morral, nebot de Mateo Morral, nascut a Alemanya un any després de la mort del seu oncle realitza les següents declaracions:

Hi ha moltes teories sobre què va ser el que va empènyer a tirar la bomba. A mi la meva mare sempre em va dir que ell formava part d’un grup d’anarquistes que es van jugar a les palletes qui mataria el rei. Ell va treure la més curta […] La meva mare era una estrangera que arribava a Sabadell una setmana després de l’atemptat, i ho va viure de prop.

L’atemptat de Mateo Morral, comporta que hagi tingut nombrosos recolzaments i també detractors al llarg del s.XX. Per alguns autors bohemis filo-anarquistes de joventut, és classificat fins la Guerra Civil com “heroi tràgic” per Valle-Inclán, per Baroja, de “ser l’únic jove que havia defensat Espanya”. Fins el 1939, per la classe treballadora i l’imaginari col·lectiu, Morral era conceptuat com un lluitador per la llibertat, ja que es creia que d’haver aconseguit assassinar el rei Alfons XIII, figura del règim caciquista, corrupte que enviava als joves de famílies humils a morir a la guerra del RIF; la Guerra Civil s’hagués evitat. Durant la guerra civil el carrer Mayor de Madrid va ser renombrat com a carrer Mateo Morral, el carrer San Cristóbal de la capital també fou renombrat com a carrer Mateo Morral, també a Sabadell la Via Massagué passà a anomenar-se carrer Mateo Morral, així com diverses places i carrers de ciutats d’Europa portaran el nom del pedagòg anarquista màrtir Ferrer i Guàrdia. A partir de 1939 amb la victòria franquista i fins el 1976, la historiografia oficial, com per exemple Ricardo de la Cierva, mostrarà a Mateo Morral com un terrorista malvat i boig, arribant a l’intent d’aniquilació del moviment anarquista a l’estat espanyol.